Carlos Taibo a Palma. 10 observacions sobre la crisi i les seves alternatives

2012-11-05 19:12

 

El capitalisme està cavant la seva pròpia tomba, però dins de la tomba també estem nosaltres...

 

"Entre les dues posicions del 15 M, una pretén que el moviment serveixi per traslladar posicions i expectatives als governants. La segona, que és la meva, entén que no hem d'esperar res dels nostres governants i crear els espais d'autonomia autogestionats i desmercantilitzats: grups de consum, "ecoaldees", banca ètica i social, cooperatives integrals i autogestionades... És més interessant crear per sota, aquest món real i diferent "

Carlos Taibo, analista, professor i escriptor, vinculat al 25 M i referència del moviment decreixentista, ens ha visitat aquests dies -de la mà de la CGT- i, a través de les seves conferències a la Universitat i al Club d'Opinió del diari de Mallorca, ens ha ofert les seves reflexions sobre el moment en què vivim i les alternatives de futur. Pel seu interès, us oferim un resum de la seva conferència al DM

 

10 observacions sobre la crisi i les seves alternatives

 

1 ª Observació. Sobre el concepte de "decreixement". Es tracta d'expressar la sensibilitat davant la crisi social i ecològica:  Si vivim en un planeta amb recursos limitats no podem aspirar a créixer indefinidament, cal posar un fre a la producció i el consum. Hem d’incorporar regles del joc diferents. Donar primícia a la vida social, l'oci creatiu no vinculat als diners, al repartiment del treball, a la reducció de la mida de moltes estructures administratives i productives, a la recuperació de la democràcia directa, a la senzillesa voluntària...

2 ª Observació. Hem de prendre consciència profunda de la gravetat de la crisi ecològica i de la necessitat de preservar els drets de les generacions futures sense oblidar les lluites del moviment obrer en favor de la justícia i la igualtat. El nostre problema principal és el repartiment de la riquesa, redistribuint el que hi ha podem viure perfectament. Les èpoques de Zapatero han suposat una ampliació enorme de les desigualtats. L'AVE retrata molt bé aquesta situació. És un exemple de malbaratament, descontrol, desastre ecològic, inversió a favor de les classes benestants i dels executius de les grans empreses. És un exemple dels diners públics posat al servei de les minories.

3 ª Observació. En el cor de l'actual crisi, que òbviament més que això és una gran estafa, hi ha la paraula deute. Els nostres governants fa uns quants anys intentant convèncer-nos de la mentida que el principal problema de l'economia espanyola és el deute contret per les administracions públiques. Mentida. El principal problema és el deute contret per les entitats privades (83%): bancs, caixes i també famílies i particulars. En realitat, es vol estatalitzar el deute privat: es vol nacionalitzar el deute privat contret per bancs i caixes d'estalvis. No el de les famílies i particulars.  Més enllà d'això, els nostres governants rebutgen qualsevol auditoria seriosa sobre el deute contret. Evidentment aquesta és un deute il·legítim que no hem de pagar...

Altres són els deutes que sí hem de pagar, encara que moltes vegades ens oblidem: El deute amb les dones, el deute amb els països del sud i el deute amb el medi ambient i les generacions futures (i les espècies que ens acompanyen...)

4 ª Observació. La nostra missió no pot ser tornar al model de vida del 2007. Qualsevol iniciativa emancipadora ha d'incorporar una crítica sobre els estats del benestar. Perquè són formes organitzatives i de producció característiques del capitalisme i desconegudes fora del capitalisme. Impliquen mecanismes de delegació del poder en els altres. Mecanismes que impliquen l'anul·lació de les formes d'autogestió i s'assenten en formes de sindicalisme de pacte. Ecològicament no són defensables i no són solidàries amb els països del sud.

Podem seguir lluitant per la cosa pública encara que sigui contradictori amb el concepte de socialització autogestionària, però no podem perdre de vista que la nostra lluita no està per aconseguir el model públic (que serveix a la lògica de reproducció capitalista) sinó per aconseguir aquesta socialització autogestionària . Un exemple és l'escola pública. Lo públic "per se" no garanteix cap dimensió emancipadora.

5 ª Observació. Per fer que us fixeu en tres matisos del projecte decreixement que no són evidents les més de les vegades: Desurbanitzar, destecnologitzar i descomplejitzar. Les ciutats s'han descontrolat i hem de recuperar certs elements de la vida rural. Destecnologitzar implica cautela cap al suposat alliberament que ofereixen algunes tecnologies. Descomplejitzar, ja que cada vegada som menys independents; les petites comunitats humanes tindran més capacitat per superar el col·lapse global que s'acosta, en tenir una relació més fluida amb el medi natural i ser més independents. Hem descomplejitzar i recuperar fórmules pròpies de la vida rural i de la democràcia directa.

6 ª Observació. Interessa posar l'accent en alguna cosa que no hem de fer. Per això ens preguntarem: Com treballem? Per a qui treballem? Què produïm? Quins béns i serveis generem? No fos cas que no estiguem lluitant per l'emancipació i a més estiguem actuant contra els drets de les generacions futures.

7 ª Observació. La dimensió generacional d’allò que diem i d’allò que fem. No totes les persones interpreten les coses de la mateixa manera. Depèn de la generació la comprensió intel·lectual dels conceptes que fem servir. Paraules, com sobrietat o senzillesa voluntària no s'interpreten de la mateixa manera segons l'edat del públic receptor.

8 ª Observació. La necessitat de tirar endavant un projecte llibertari. Cal defensar formes de democràcia directa i autogestió. Un projecte que assumeixi tres dimensions bàsiques: L'assumpció des d'espais d'autonomia de regles de joc diferents a les que se'ns imposen. El valoritzar i donar relleu a les petites iniciatives i, en tercer lloc, la cosmovisió llibertària que ens adverteix que nosaltres portem les contradiccions del sistema dins nostre i hem de ser conscients d'elles.

9 ª Observació. No només hi ha una crisi, en singular; existeixen altres crisis a les quals no prestem atenció. Per exemple, la crisi del canvi climàtic, l'irremeiable augment progressiu dels preus de les matèries primeres, la prostració en què continuen la majoria de les dones, en la submissió dels països del sud ... La combinació del conjunt d'aquestes crisis és literalment explosiva. Personalment crec que el capitalisme es troba en fase terminal. Està cavant la seva pròpia tomba, però dins de la tomba també estem nosaltres...

10 ª Observació. El col·lapse. És la paraula que falta del discurs dels partits de l'oposició socialdemòcrata. El col·lapse hi és i l'esquerra no ho veu. L'esquerra mira a curt termini i no vol o no sap veure el col·lapse. El col·lapse es traduirà en una multiplicació espectacular dels problemes.

Personalment crec que cal sortir urgentment del capitalisme. Entre les dues posicions del 15 M, una pretén que el moviment serveixi per traslladar posicions i expectatives als governants. La segona, que és la meva, entén que no hem d'esperar res dels nostres governants i hem de crear espais d'autonomia amb regles de joc diferents. Espais d'autonomia autogestionats i desmercantilitzats: grups de consum, ecoaldees, la banca ètica i social, les cooperatives integrals i autogestionades ... Aquest moviment és infinitament més realista que allò al que aspiren les esquerres tradicionals. És més interessant crear per sota, aquest món real i diferent en el qual ens estem implicant.